S’està convertint l’independentisme en una cortina de fum?

No ens ve pas de nou que el nacionalisme català, ja sigui des de la seva vessant més conservadora, ja sigui des de la més “progressista”, reclama la possibilitat i la viabilitat que Catalunya pugui esdevenir una nació amb un Estat propi. El que probablement sigui nou o, si més no, actual, és que aquesta exigència ha anat deixant de ser una quimera per anar-se materialitzant progressivament en una esperança amb major realitat, tot i que la seva realització plena no sigui una qüestió fàcil de dirimir. Els motius pels quals la ciutadania catalana reclama la viabilitat de la celebració d’un referèndum per tal de decidir si s’opta o no per la independència i l’adopció del model polític de l’Estat propugnat pel liberalisme tampoc no és res nou, la qual cosa, emperò, no treu cap legitimitat als arguments esgrimits, independentment de si hom hi està d’acord o de si els troba esbiaixats o fora de lloc. Tanmateix, s’està produint un fenomen que, si bé és quelcom endèmic del nacionalisme, ja sigui el que es conrea en una nació que vol separar-se o bé des del model del nacionalisme d’Estat, és altament preocupant: l’articulació en termes de polítiques de l’exclusió sobre la possible plena autonomia de Catalunya, sentint-se veus des de segons quins sectors que titllen de “traïdors” a aquells que no la secundin, com si del que es tractés fos de posar de manifest el grau de puresa de la catalanitat dels individus. Això, sense cap mena de dubte, és alarmant i perillós, especialment quan el discurs identitari i nacionalista és emprat per crear dos blocs pretesament enfrontats i sense una presumpta entesa possible, la qual cosa és absolutament falsa, tendenciosa i força propera als discursos populistes que permeteren que un personatge com Adolf Hitler guanyés les eleccions a l’Alemanya de 1933, elaborant tota una retòrica antisemita i d’odi racial contra tots aquells que no fossin aris. N’hi ha que es poden escandalitzar davant aquesta comparació entre el discurs nacionalista català de certs grups i el del nacionalsocialisme, tot i que els lligams en comú no són pas gaire divergents. No cal recordar quines foren les conseqüències del discurs nazi en tant que, suposadament, es tenen presents a la memòria no com a mera anècdota, sinó com a prova catastròfica dels resultats d’una èpica exacerbada sobre el destí d’un poble únic amb una veritat absoluta i tan sols assumible per part dels escollits. Doncs, malauradament, un servidor va ser testimoni d’una retòrica molt semblant, enmig del clima de crispació que s’està gestant i que s’està alimentant de manera estúpida i descabellada, en una conferència al MACBA no fa ni dues setmanes.

Paral·lelament als desaforaments i elaboracions de retòriques patriòtiques – qui negui que el nacionalisme català és patriota que se’n vagi al diccionari de l’Institut dels Estudis Catalans i que llegeixi atentament la definició de “patriotisme” –, tota la qüestió de l’independetisme és promogut per un govern votat fa gairebé un any i mig pels catalans i que, paradoxalment, és dels que més retallades socials, educatives i sanitàries ha aplicat i està aplicant al seu territori. Hom pot lligar caps i veure que no és pas difícil adonar-se que no és casual que el nacionalisme separatista – sense treure-li cap legitimitat en tant que discurs – sigui animat i alimentat pels engranatges del poder del govern presidit d’un personatge amb tants pocs escrúpols com el senyor Artur Mas, qui, per si algú encara no ho havia vist, no és pas partidari d’una major llibertat i equitat, sinó d’un model absolutament neoliberal, tot i que només aplicat a Catalunya. És a dir: el govern convergent actual no està pas qüestionant les polítiques agressives d’un conservadurisme fill de la ideologia de polítics com Ronald Reagan o Margaret Thatcher, sinó que n’és absolutament partidari, traient a col·lació qüestions identitàries que ni es coneixen amb la profunditat que cal ni es tracten amb la prudència necessària, sinó que es llencen al foc per, simplement, fomentar un  odi contra allò aliè al “gen català” i fer creure a la gent que els veritables salvadors de Catalunya són una colla de lladres corruptes que estan dinamitant dia rere dia la societat catalana, alhora que empren el discurs sobre la independència per tal de desviar l’atenció sobre la malversació dels diners públics o de casos de corrupció flagrant com el tristament cèlebre “Cas Palau”, que esquitxà de ple CiU, sense que cap dels seus membres expliqués quina implicació hi tenien. Vergonyós i lamentable.

El més greu de tot plegat és que aquest assumpte no es redueix a un auge de discursos culturals que mostren una perillosa tendència vers el feixisme i que el govern els pregona de manera populista i irresponsable, sinó que encara no s’ha posat sobre la taula qüestions transcendentals i bàsiques que una ideologia política com el nacionalisme secessionista català hauria de tenir seriosament en compte:

-         -  En primer lloc, posar de manifest si el model estatal realment garanteix els drets individuals i analitzar l’estafa que s’amagava sota l’anomenat Estat del Benestar, el qual ha demostrat ser una argúcia orquestrada per una oligarquia política per tal de sumir la població en una letargia i calmar qualsevol intent revolucionari contra polítiques que finalment s’han descobert com el que són: pura dinamita per enderrocar la població i sotmetre-la a la tirania d’uns ens quasi incorporis coneguts com “mercats”.

-      - En segon lloc, ésser conscient de la crisi profunda en què es troba la democràcia representativa, especialment pel fet que la sobirania popular es troba ferida de mort davant les actuacions polítiques de governs que decideixen unilateralment qualssevol tipus de mesures, abusant de l’autoritat indiscriminadament, juntament amb el fet que les agències de qualificació i els mercats financers han apartat la veu popular de l’esfera política en virtut d’un discurs deshumanitzador segons el qual els números són l’única guia possible per tal de governar un territori, independentment de les necessitats de les persones.

-            -  En tercer lloc, no ser capaços d’articular un discurs on les reivindicacions de les diferències, les quals mai no tenen per què ser ni pernicioses ni preocupants, no es presentin de manera autoritària i excloent d’acord amb l’articulació de la disjunció exclusiva: o ets dels nostres o pertanys a l’enemic. Endemés, és absurd que una multitud de veus que criticaven l’evident menyspreu espanyolista envers la diversitat hagin caigut dins la mateixa lògica d’odi contra l’altre a partir de l’enaltiment de la pròpia cultura de manera desorbitada.

-          -    En quart i últim lloc, la manca d’esperit crític de la retòrica nacionalista davant un govern que empra aquest discurs de manera descaradament populista i com a cortina de fum per tapar la situació insostenible que està fent patir a la població. Aquesta mostra de servilisme cap a unes figures del poder susceptibles de devorar qualsevol manifestació civil per tal d’autolegitimiar-se demostra que el nacionalisme independentista català – perquè no s’ha d’oblidar que n’hi ha tot un sector partidari del federalisme i no de l’autodeterminació – encara no ha estat prou astut com per articular polítiques de resistència contra mecanismes de poder que únicament busquen la seva supervivència al preu que sigui, sense importar-los el preu a pagar.

Cal elaborar discursos que no caiguin dins les mateixes trampes estatals que observem cada dia i ser prou crític com per detectar que discursos despòtics que únicament anhelen la supervivència institucional i de la casta política són igual de perjudicials independentment de si els elabora el govern central o el govern autonòmic català. Tot plegat sembla apuntar que, ara per ara, l’única cosa que se cerca és un nou amo, però sense posar en dubte ni el marc legal ni les institucions que l’emparen i elaboren. En cas que no es produeixi cap tipus d’alteració en el transcurs dels propers esdeveniments, el nacionalisme català no serà res més que una cortina de fum arengada per quatre burgesos catalans recalcitrants que tan sols cerquen remoure l’odi de les masses i emprar una cortina de fum que es resumeix en el cèlebre lema romà pans et circens.  


ANDRÉS ARMENGOL



Absència

Feia una xafogor insuportable. No hi havia ni una ànima pels carrers de la ciutat. Tots estaven amagats dins les seves llars, amb les persianes completament abaixades, com si s’haguessin entaforat dins búnquers pel temor a un bombardeig. No se sentia res que pertorbés el  lúgubre paisatge cimentat, ni tan sols el soroll d’algun vehicle. Res de res. Això no obstant, hi havia uns ulls que ni s’havien aclucat com els de la resta ni podien deixar de guaitar, esfereïts, el cementiri en què s’havia convertit aquella contrada, la qual, no feia pas gaire temps, havia estat tant i tant populosa. Aquesta mateixa encuriosida mirada resseguia les siluetes dels edificis, dels vehicles, de les faroles, de les aceres, de les carreteres, dels arbres i de qualsevol ens inert que estigués per allí. Tanmateix, no era això el que cercaven els seus neguitosos ulls, sinó la més mínima espurna de vida, vida que no s’estigués palplantada com la d’un vegetal, sinó que reaccionés davant una presència aliena i que fos possible establir-hi una mínima relació tenyida per la més minsa de les reciprocitats. Però res. Ni rastre del que buscava. S’havia esfumat completament, trobant-se engolida per una atmosfera prenyada de la més desassossegada solitud.
Les persianes de la seva antiga casa, ubicada en un dels carrers més cèntrics de la urbs, eren la cuirassa que la protegien de qualsevol possible presència que no fos benvinguda, tot i que en els darrers dies li feien ben poc servei donada la manca d’afluència humana per la zona. Asseguda en un balancí, il·luminada per un lleu llum de peu que havia pertangut als seus progenitors, deixà anar un tímid sospir mentre es gronxava a poc a poc, rumiant quin devia ser el motiu pel qual la gent s’havia esfumat de la zona. De sobte, emperò, el miol de la moixeta que tenia per única companya li féu abandonar aquestes cabòries, parant atenció a aquell animaló que es fregava suaument contra les seves decrèpites cames, plenes de varius que li dibuixaven tot d’estranyes sanefes. La moixeta la fità atentament, llepant-se ràpidament el morro, movent alhora el seu caparró com si li volgués demanar quin estrany pensament li estava passant pel cap. Mirà la gata, somrient lleument, i li acaronà amb dolçor el llom. Sense que s’ho esperés pas, el felí saltà a la seva falda i s’hi arraulí. Aquell menut mamífer era l’únic ésser viu que podia fer-li companyia durant aquells misteriosos dies, tot i que ja feia temps que era l’única criatura amb la qual parlava, sobretot després de la mort de l’home que havia estat el seu company durant gairebé quaranta anys. L’animal es deia Lluna i l’havien recollida del carrer ja feia prop de trenta-cinc anys. Sempre li havia estat fidel i li havia fet costat en tot moment, fins i tot quan patí aquella profunda depressió que la sumí en un deplorable estat que es perllongà durant sis llargs anys. Ara no és que fos especialment feliç, però com a mínim tenia la força suficient com per fer-se el menjar i sortir a fer un volt.
De cop i volta començà a bufar un estrident vent que aixecà tota la pols que recobria els solitaris carrers i sacsejà les persianes de la seva petita casa, de poc més de seixanta metres quadrats. Aquell vent li portà el record d’en Pau, el seu estimat Pau, el pare dels seus quatre fills, aquelles persones que li havien promès visitar-la quasi cada dia d’ençà morí el pare, malgrat que la realitat era que, en deu anys, la devien haver visitada unes deu vegades. Després d’haver cobrat l’herència, poca cosa volien saber de la dona que els havia engendrat. Dels néts encara en sabia menys i ignorava si n’havien nascut més dels que amb prou feines arribà a conèixer, tant en vida com en mort del seu espòs. Probablement acabarien esdevenint unes sangoneres egoistes com els seus antecessors. Hi ha cercles que mai no es trenquen, pensava ella. Tanmateix, era molt probable que no tingués l’oportunitat per esbrinar-ho. Tant se li’n donava. O potser no tant com volia fer veure. Bé, tenia poca importància si era cert o fingit. El cas era que, de qualssevol de les maneres, estava sola, sense cap altra companyia que la d’una gateta més vella que ella. Quin consol! Tot i això, tal vegada més valia estar acompanyada d’una bestiola que de segons quin tipus de gent, que tan sols s’apropa als seus congèneres per poder sostreure’ls les seves misèries i poder xafardejar-ne una estona, amagant així la seva pròpia desgràcia fent escarni de l’aliena. Malgrat tot, sempre li faria costat la seva inseparable Caterina, la seva amiga des de la infantesa, que conegué quan ambdues tenien sis o set anys i anaven a l’escola pública del seu poble. A pesar d’això, feia força setmanes que no en sabia res i li estranyava força que no li hagués dit res durant aquest breu transcurs de temps. Potser li havia passat qualque cosa i ella no se n’havia assabentat... Només esperava que, si aquest fos el cas, no hagués estat res greu.
El vent seguia bufant amb força i, de mica en mica, anava arrossegant una flaire que feia molt de temps que no sentia. Aquella antiga olor començà a escolar-se entre la diminuta escletxa de les seves finestres, que estaven lleument entreobertes, perfumant lentament l’estança on es trobava. Quin podia seguir l’origen d’aquell perfum? L’última vegada que l’havia olorat fou... No s’ho podia creure, era impossible. Aquell ja se n’havia anat, malauradament, per sempre. Se l’havia endut aquella maleïda malaltia, el nom de la qual encara li costava pronunciar després de deu anys, i fins al seu darrer alè desprengué aquella olor que ara estava endinsant-se per casa seva. No era possible, Déu meu, no ho era! Que estava embogint? No, aquest era un pensament absurd i estúpid. Aquesta flaire havia de provenir d’algun lloc que, de ben segur, era tan real com la gata que estava asseguda sobre les seves cuixes en aquell mateix moment. Els records començaren a entrebancar-se matusserament dins el seu cap, produint-li cert mareig que li generava un malestar profund en rememorar tan sobtadament tantes vivències que s’havien produït molts anys enrere. No obstant això, no podia quedar-se allà asseguda com un estaquirot, així que llançà la gata de la seva falda, miolant violentament l’animal llavors, i, agafant el bastó que tenia al seu costat, s’incorporà i començà a dirigir-se, malgrat que de manera feixuga i lenta, cap a la porta de la casa. Durant el curtíssim recorregut que separava el balancí de la porta hagué de parar especial atenció en no ensopegar amb cap objecte, atès que la il·luminació era summament minsa en estar mig closes les finestres per tal de poder suportar la calor. Al cap d’un quart d’hora, emperò, fou capaç d’arribar-hi, i, amb un moviment suau de canell, l’obrí, quedant-se durant uns instants absolutament encegada per l’extrema claror que colpí el seu arrugat rostre, propi d’una dona de setanta anys.
Els seus ulls, quan ja foren capaços d’habituar-se a aquell paisatge desolat presidit per una llum daurada, començaren a cercar furtivament la causa de l’olor que l’havia despertada de la seva letargia i que li havia infós una vitalitat que feia temps que desconeixia en ella. És que potser en Pau havia tornat? Però ella no s’ho podia creure! Mai no havia estat creient; ans al contrari, sempre havia manifestat obertament el seu ateisme, la qual cosa li havia comportat no pocs problemes amb segons qui. No creia ni en ànimes ni en resurreccions, amb la qual cosa no era capaç de ficar-se dins el cap que el seu marit hagués tornat d’entre els morts. No, tot plegat devia poder explicar-se d’una altra manera. Capficada com estava i decidida a esbrinar què dimonis estava enviant-li aquella olor, va començar a caminar pels desèrtics carrers de la ciutat, sense cap altra companyia que la de la seva moixa, la qual la seguia ben de prop. Com més caminava, més s’intensificava l’olor i més forta i viva se sentia. Era com si, de cop, hagués tornat a ser qui era dotze o quinze anys enrere, alegre, desperta, amable i enamorada de l’home amb qui havia tingut quatre fills que havien acabat per demostrar que no eren més que paràsits xucladors incapaços de concebre un sentiment al marge de la materialitat més bruta. Tanmateix, per molt que avancés, no es trobava amb res ni amb ningú que fos la font d’aquella essència, la qual cosa cada vegada la desconcertava més i més, deixant-la ben atordida. Era incapaç de lligar caps.
Passats vint minuts, féu una pausa per tal de reposar una mica les seves velles i fràgils cames, ajudant-se amb el bastó per tal de no caure a terra. Com que no es pensava donar per vençuda tan fàcilment, donà una ullada detallada al seu voltant, mirant de fitar qualsevol cosa que fos un indici propici per a descobrir allò que cercava. A pesar dels seus esforços, res de res. No hi havia cap ens que mostrés la capacitat d’emetre aquella olor. Va mirar a la seva gata, la seva estimada Lluna, i l’animal li retornà una mirada tenyida pel desconcert, sense entendre per quin motiu la seva senyora havia decidit d’una manera tan eixelebrada sortir de casa, sobretot per la calor que feia. La veritat era que, tenint en compte que ja havia caminat un bon trosset i que no havia obtingut cap pista que li revelés res, començava a pensar que tot plegat no havia estat res més que un deliri seu provocat per les altes temperatures d’aquell estiu tan estrafolari.
 Tot i començar a pensar això, de cop i volta es fixà que la seva gata miolà d’una manera molt peculiar, com si pogués entreveure la figura d’algú que se’ls apropava. Maria, la protagonista d’aquesta petita aventura, se la mirà desconcertada, demanant-se qui podia haver reconegut aquell animaló. Ella dirigí la seva mirada vers la direcció cap a la qual la gata dirigia els miols, i abans que pogués distingir alguna silueta més o menys familiar, la felina sortí disparada cap allà, corrent rabent com si l’empaités el dimoni. Sabia que no podia desplaçar-se a aquella velocitat donat el seu estat físic, amb la qual cosa reprengué el pas i s’encaminà cap a aquell misteriós lloc on la seva companya havia descobert quelcom o una persona.
Transcorreguts cinc o deu minuts, no li calgué caminar més, puix que una ombra emergí d’entre l’extrema claror solar i, en poder veure-li la cara, es quedà dreta allí, absolutament astorada. La boca començà a obrir-se-li lleugerament i els ulls semblaven dues taronges, incrèdula davant aquell home que avançava cap a ella. Era jove, robust i alt. Uns frondosos, curts i arrissats cabells castanys coronaven el cap rodó, de fesomia ben marcada. Els seus ulls, ametllats i penetrants, la miraren fixament de dalt a baix. El seu pit, fort i marcat, estava revestit per una camisa blavosa, amb l’últim botó del coll descordat, fet gràcies al qual pogué veure com li sortien uns quants pèls ben rinxolats i foscos com el carbó. Caminava amb elegància, amb uns pantalons de pana que destacaven les seves llargues cames, amb un cinturó de cuir que ella mateixa li havia regalat poc després d’haver començat a ésser la seva xicota. Els seus braços, llargs i prims, es movien al ritme de cada pas que donava, acostant-se-li cada vegada més. Quan arribà a estar a dos metres d’ella, els seus llavis, vermellosos i fins, li somrigueren sincerament, deixant al descobert unes precioses dents blanques que tantes vegades havia picat amb els seus ditets després d’haver fet l’amor amb ell. Na Maria no podia creure’s que en Pau, el seu Pau, l’home que tant estimà durant tants i tants anys, estigués de nou davant d’ella. Semblava com si el temps no hagués passat per ell i que no hagués patit cap càncer de pulmó, sinó que el seu aspecte era el d’un home de trenta-cinc o quaranta anys, ben plantat i saludable.
-          Maria... – pronuncià ell en veu baixa, agafant-li tendrament la mà dreta.
Ella no pogué sostenir-se més i, en fer-li figa les cames, caigué de genolls a terra, tot i que sense deixar-lo de mirar, malgrat que els ulls se li negaren d’unes llàgrimes plenes de la més sincera de les tendreses.
-          No pot ser – fou la seva tímida resposta, ofegada entre plors –, això és impossible. Jo vaig enterrar-te fa deu anys i me’n recordo cada dia del moment en què el teu taüt fou dipositat dins la fossa... – fou incapaç d’acabar la frase perquè els sanglots tornaren inintel·ligibles les seves paraules.
Veient-la tan trasbalsada per aquell retrobament tan inesperat, en Paul s’agenollà i li acaronà el seu rostre, eixugant-li amorosament les llàgrimes que s’escolaven per les seves galtes.
-          Amor meu, jo mai no me’n vaig anar. Saps que sempre he estat dins el teu cor, i sé que ho saps perfectament. Però si estic aquí – féu una breu pausa, pensant-se bé les paraules que havia de dir-li – és per dir-te quelcom que de ben segur ja saps, a pesar que crec que no ho estàs fent tan bé com podries: has de viure i sé feliç, perquè saps que és el que jo sempre he volgut per a tu, tot i que visquéssim  moments durs i difícils que ens feren trontollar. La teva vida no s’ha acabat, i tot i que jo ja no hi sigui amb vosaltres, us queden moltes coses per viure...
-          Ai, Pau! – el tallà, abraçant-lo amb força com aquell nen que es llença als braços de la mare cercant consol – El meu Pau! Per què te’n vas anar, eh? Digues-m’ho! Per què no vas seguir al meu costat? – no pogué seguir, donat que el plor esclatà de nou, ofegant-li de nou la veu.
-          Tranquil·la... – xiuxiuejà, col·locant el seu cap contra el seu pit –. Sé que et dolgué fins a l’ànima que em morís, però ja saps que no s’hi podia fer res, que el càncer ja no era curable...
-          Això és el que deien els metges! – cridà ella, sense deixar-lo acabar – Però n’estic ben segura que, si s’hi haguessin implicat més, tu seguiries viu i no hauria passat res del que succeí després de la teva mort, ni em passaria hores i hores tancada dins aquella maleïda casa, únicament acompanyada per la Lluna, que en qualsevol moment també es morirà, i llavors ja no tindré ningú! Ningú, ningú! – xisclà mentre s’anava incorporant amb esforços gràcies al seu bastó –. Tu ja no hi ets i ves a saber per on rondes ara, però jo m’hi he quedat, i els dies se’m fan interminables, en cada moment desitjo que se’m geli el cor i que aquesta condemna acabi d’una vegada... Jo no vull haver de viure sense tu! No ho vull! És que no ho entens, amor? – en acabar de dir-li això, es cobrí el rostre amb les seves rugoses mans, desesperada i angoixada per aquella situació.
-          Potser no he fet bé en venir a visitar-te – digué en veu baixa, canviant-li completament l’expressió facial.
-          No, no! – li respongué avançant cap a ell per tal d’abraçar-lo – Això és un miracle que espero que no s’acabi mai...
-          Ho lamento – l’interrompí –, però tan sols tinc unes hores per estar amb tu. Després me n’he d’anar amb ells de nou.
-          Ells? Qui són ells? – li preguntà obrint excessivament els ulls, sense acabar d’entendre el que li havia dit.
-          Ells... Tant se val, no he vingut per parlar-te dels altres, sinó per a acomiadar-me de tu definitivament. Era quelcom que havia quedat pendent i sentia que havia de fer-ho, que seria bo tant per a tu com per a mi, per a què puguis seguir endavant sense més entrebancs que els imprevisibles – mormolà amb el cap baix.
-          Pau... No entenc res... Em comences a parlar d’una gent desconeguda i després em dius que aquest és el nostre darrer comiat... Què significa tot plegat? Creu-me, per molt que m’hi escarrasso, sóc incapaç de comprendre-ho. Només sé que he sortit de casa meva perquè la teva olor, aquella flaire tan característica i única que perfumava qualsevol lloc on anessis, m’ha tret d’on vivíem i m’ha dut fins aquí. No pot ser que ens estiguem retrobant senzillament per dir-nos adéu. No pot ser... – afegí amb veu tremolosa.
-          Amor – li respongué apropant-se-li tant que ella podia olorar amb perfecta nitidesa la seva essència –, cal acomiadar-se d’algú per tal que aquelles dues persones puguin seguir amb els seus camins. De ben segur que mai no és fàcil, però és imprescindible per tal de no seguir furgant les ferides. Cal deixar-les cicatritzar i aprendre del que s’ha compartit amb l’altre. I nosaltres vam viure junts un piló d’experiències. O és que ja no te’n recordes?
-           Com vols que no les tingui presents? – va dir agafant-li les mans que li acaronaven el rostre – Tu i jo vam aconseguir ser dos companys de viatge que caminaven junts agafats de la mà, malgrat que ens distanciéssim durant un temps pel que tu i jo ja sabem... És per aquest motiu que m’és impensable desprendre’m de tu com si res – en pronunciar aquesta darrera frase, una llàgrima brillant i arrodonida lliscà per la galta d’en Pau, qui se la mirà amb uns ulls coberts per un tel de tristor –, com qui canvia de vestit i se’n posa un de nou, sense importar-li com era l’altre. Si us plau, t’ho prego, no em deixis, no te’n tornis anar una altra vegada... Els nostres fills m’han donat l’esquena, i després d’haver-se embutxacat tot el que aconseguires esforçant-te dia a dia, no han volgut saber res de mi... – incapaç de prosseguí, el plor esclatà i aixafà la seva veu aguda.
-          No, estimada, no... – replicà el seu difunt espòs abraçant-la – No estàs sola, i ho saps. Has estat tu qui t’has reclòs voluntàriament dins casa nostra. No obstant això, és cert que com s’han comportat els nostres fills, pels quals ho donàrem tot, és una infàmia, però deixa’ls fer. Espero que siguin prou sensats i madurs com per penedir-se’n a temps. Na Caterina et truca diàriament per saber com et trobes, però tu no li agafes mai el telèfon. Ets tu qui t’has pensat que porta unes setmanes desaparegudes, però la veritat és que, si no t’ha visitat en aquest temps, és perquè es pensava que no la volies veure...
-          Prou! – l’interrompé bruscament la seva muller – Tot el que estàs dient són només paraules que se les emportarà el vent amb la primera bufada, però res no canviarà, res, m’entens? Els nostres fills han demostrat ser uns tirans egoistes que només s’apropaven a nosaltres per emportar-se un bon tall del pastís, però cap ni un d’ells s’ha interessat ni per com em trobo ni si necessito res. Jo no vull guardar-los cap mena de rancor per com estan actuant. Penso que s’estan equivocant i que rectificaran, tot i això... – callà per un moment, como si no volgués dir el que se li estava passant pel cap.
-          Tot i això, què? – li demanà ell amb expressió seriosa.
-          Doncs que també és possible que m’oblidin per sempre! Saps què suposa això per una mare, per algú que els ha dut dins el ventre i que els ha cuidat? Ja sé que no sóc ni he estat perfecta, però no crec que em mereixi ser tractada pitjor que  un gos – en acabar de parlar, respirà fons, com si s’hagués tret de sobre un gran pes.
-          D’acord, doncs. Maria, ho lamento molt, però me n’he d’anar. La meva llibertat aquí és condicional. Tu ja estàs a punt de despertar-te de la teva migdiada i a mi em cridaran de seguida.
-          Què? – es quedà perplexa en escoltar aquestes paraules – Migdiada? Què estàs dient?
-          Ara mateix no n’ets conscient, però t’has quedat adormida en el balancí on em solia gronxar les tardes caloroses d’estiu com la d’avui. Em sap molt greu, però me n’he d’anar.
-          No, si us plau, no ho facis! Tant se val si això és un somni! Queda’t amb mi fins que em mori, t’ho prego – li suplicà agafant-lo amb força pel coll de la camisa.
La resposta a la seva súplica fou el més tendre bes que mai li havia donat als llavis, somrient-li per última vegada. De sobte, el vent començà a bufar i Pau desféu el camí que havia recorregut per arribar fins a ella. Maria se’l quedà mirant clavada allà on era, incapaç de moure ni un sol múscul. No havia estat capaç de resoldre res amb el seu marit, ni tan sols en el seu món oníric. Mai no s’havia sentit tan fracassada com en aquell instant.
-          Pau! Pau! Que ets aquí? – xisclà na Maria, despertant-se de cop, donant un gran ensurt a la gata, que havia estat dormint dins la seva cistella de color taronja.
Esperitada, agafà el seu bastó i anà directament cap al seu dormitori, on el seu amor i ella havien dormit durant tant anys junts. Obrí la porta de cop i, en donar-hi un cop d’ull, els únics que la reberen van ser el silenci i l’absència. Allà no hi havia ningú, però alhora era més present que mai. Hi entrà a poc a poc, passant lleugerament els  dits per sobre dels llençols de seda que recobrien el matalàs d’aquell llit de matrimoni on ara tan sols hi dormia una vídua. S’hi assegué i es mirà al gran mirall que sempre tingueren, on ella s’havia mirat tantes vegades a l’hora de vestir-se i maquillar-se, preparant-se per anar a donar un volt o anar a  un sopar a casa d’uns amics. Ara ja no servia per a res d’això, sinó que únicament testimoniava el pas del temps en el visatge d’aquella dona d’ulls negres com la nit i amb un nas afilat. Tancà amb força els seus fins llavis, aferrant-se amb força al llit amb la mà dreta i agafant el collaret que li havia regalat en Pau feia vint-i-cinc anys amb l’esquerra. Aclucà un moment els ulls i, en obrir-los de nou, notà quelcom semblant a l’escalfor d’una presència que s’havia assegut al seu costat i que l’abraçava amb força. No el podia veure ni tocar, però creia saber perfectament qui era. Mirà de nou el mirall i somrient, digué:
-          Sempre has estat un entremaliat...
Malauradament, el que ignorava na Maria era que la pressió que estava sentit al costat esquerre no era l’abraçada d’en Pau, sinó que el seu cor estava bategant cada vegada més a poc a poc, apagant-se la flama que l’havia mantinguda en vida durant setanta anys. En notar una forta fiblada, gemegà en veu baixa, caient sobre el llit on durant tant de temps havien fet l’amor. Ningú no sabrà mai si es van retrobar en algun altre lloc ni si aquest lloc existeix, però probablement ella fou feliç per darrera vegada en ser capaç de deixar enrere el patiment gràcies a una mort suau i dolça. Possiblement de vegades és preferible morir. Qui ho sap. 


ANDRÉS ARMENGOL

La pérdida de los instintos es el castigo de la humanidad

¿quien és el animal?

Porqué temáticas tales como la Sociedad, la Ética o la Justicia no són más que traslúcidos parches cosidos con prisas sobre un cerebro de reptil, sobre bases de consciencia poética. Porqué según he oído, no hay mejor poeta que un lagarto, no hay para ellos más verdad que la metafórica circumstancia, no hay idea alguna, tansólo sensaciones en su más puro estado de experiencia, i una arcaica intuición para huir de unas y buscar las otras. No hay racionalidad, y sin embargo, ahí están, tomando el sol y cazando polillas cómo si no la echaran en falta para nada. Como guiados por una mano fantasmal, suelen escoger la opción correcta.Solían hacerlo, al menos los que dejaban descendencia. No tengas miedo, la sociedad cuida de ti.¿Quien és la sociedad? un monstruo ciego con mil bocas, una maraña de personas que piensan que viven rodeadas de algo llamado sociedad, para así no tener que mirarse a los ojos unas a otras. Algunos mamíferos y los primates construyeron ya su "sociedad", sin palabras de por medio era más bien una comunidad, ataduras morales y valores que mezclan el dulce y el amargo en el paladar de la conciencia, y toda una gamma de responsabilidades y reprocidades forzosas, pero aún con la Vida como máxima. Al llegar al número y la palabra, la verdad y la razón, "lo común" se hizo "lo pactado" y empezamos a creer que podemos hacer no lo que nos plazca, sino lo que queramos. La única dificultad és saber qué és lo que se quiere, puesto que ahora ya es demasiado tarde para simplemente hacerlo, para simplemente "dejarnos guiar" por la mano fantasmal. El arte no está excluido a los animales salvajes, está reservado para los animales alienados, y sin la consciencia de pormedio és indistinguible del quehacer cootidiano. No és sinó un volver al centro del alma para intentar plasmar en palabros el sentido poético en estado puro que allí habita, intentando superar muros y ramificaciones al sinsentido. Y ahora dicen los juristas que decidirán unas leyes para hacer un mundo mejor que todos deseamos y me da asco pensar que haya gente que se lo crea, siempre hemos vivido en democracia, y siempre hemos vivido en tiranía, y el problema no es que hoy la gente sea peor ni mejor de lo que ha sido siempre, el problema, a mi entender ha sido creer que cuando más racional sea el mundo mejor para todos y así mejor construir un mundo en base a Verdades de la ciencia, que subjetivas i animales pasiones.No hace falta mucha hermenéutica para darse cuenta que, al fin y al cabo las verdades no són mucho más absolutas que las pasiones. Además, su supuesta objetividad posesiva tiene las manos manchadas de sangre y los bolsillos llenos de intereses. Sin embargo, seguimos permitiendo la "modernización" del mundo, que nos impone, cada vez más rápido una alienante forma de vida. Y creemos que acelerando nos vamos a alejar de la alienación. Ponme MáS humanidad! Así jamás solucionaremos los problemas humanos. Pienso a menudo que el capitalismo és sólo la capa de encima de nuestro cerebro, el neocórtex, sin todo lo de abajo, que és, al fin y al cabo, lo que le da algun sentido. La Razón Pura es una aberración que atenta a la Vida en su intento de cultivarla.Los vampiros progresistas son aquellos que apoyan la domesticación total de la humanidad en corrales. ¡No más guerra, dicen! Lo mismo aquellos que creen que con la Razón se puede emancipar algo. ¿Emancipar de qué? ¿de la realidad? la realidad és tozuda, y las leyes son cercos que sólo pueden retener Vida mientras vayan siendo actualizados. Razón dijo que sobraba mucha gente, y vamos a sentarnos para ver cómo les deja morir de hambre, contentos de que a posteriori se harán leyes para impedir ese tipo de injusticias...¿Estás ahí? ¿Sigues viva? ¿De veras que la razón te llena el hueco del alma?Yo creo que seguiremos presos mientras pensemos antes que sentir. Aunque bien podemos acostumbrarnos a vivir en la jaula. Pero entonces no me hables de libertad, si eliges la jaula no eliges la libertad, eliges fundirte en eso que llamamos el rebaño, únic autodomesticarse o en el mundo capaz de en cuerpo y alma. Como dijo Yosu, "el ser humano civilizado se comporta como el ganado".Cojan su tiquet, por favor.


Isidre.
Estudiant de filosofia.

Crisi i moviments socials 15-M a la llum de la dialèctica de l’amo i de l’esclau.

L’esquema lògic de la dialèctica de l’amo i l’esclau és, podríem dir, una formula lògica senzilla d’entendre, però, nogensmenys, una de les seccions més comentades i amb més repercussió en la història de la filosofia de La fenomenologia de l’esperit de Hegel. Així des de la interpretació que, necessàriament, Marx en fa per a la dialèctica del proletariat, psicològicament necessària i històrica, si Hegel es el filòsof de la burgesia; així també filòsofs com Sartre, Lacan, Bataille,… 
En el moment en què dos éssers es troben ho fan moguts pel desig. Ara bé, al contrari que la consciència animal que desitja un objecte, l’ésser humà desitja el concepte i, el quid de la qüestió, motor de la història de la humanitat, l’ésser humà també desitja el desig. Desitja ser desitjat, és a dir, posseir el desig de l’altre.
Doncs, l’amo, podríem dir, és la consciència que es autònoma, que té el poder, i ho és en tant que reconeguda per un altre. L’amo com a tal és ell-mateix en la síntesi amb l’ésser autònom o la cosa autònoma. És aquest amo qui es refereix a l’objecte de desig, o al desig de l’altre: l’amo també desitja ser desitjat. Aquest objecte de desig, cal dir, és considerat La-Cosa essencial, l’objectum sine qua non. Un cop hem determinat l’amo i la cosa a la que es refereix l’amo, podem veure quin paper hi juga l’esclau. L’esclau és dit per l’amo, anomenat com a tal, mitjançant La-Cosa, mitjançant l’objecte de desig. I com és que l’amo segueix sent l’Amo? L’amo segueix sent en la seva forma de senyor per tal com en la lluita dialèctica l’esclau no va ser capaç de fer abstracció del desig, és a dir, l’esclau no va demostrar la seva autonomia respecte de l’objecte de desig. Per tant, l’ésser, que ara és l’esclau, es va mostrar essencialment lligats a la autonomia de l’objecte de desig. Ben al contrari, l’amo es presenta com el senyor de poder sobre l’objecte de desig. En la lluita ell va ser l’únic de fer abstracció de l’objecte de desig, de relacionar-s’hi negativament, és a dir, devaluant l’objecte de desig, menyspreant-lo, demostrant que en tenia en gran quantitat i per tant no li mostrava, ni li mostra, apreci. És a dir, per tal com l’amo té, en el seu desinterès, el poder sobre l’objecte de desig, i aquest objecte de desig alhora és qui manté lligat per la necessitat a l’esclau, l’esclau esdevé, per  tant, sota les cadenes del seu propi desig, esclau de l’amo. Allò del que no se n’adona l’esclau, però, és del títol de l’amo per la formula lògica inversa. En tant que l’esclau té el seu objecte de desig sota la possessió de l’amo, l’amo ho és en tant que reconegut pel treball i el fet mateix que té l’amo de desitjar l’objecte que posseeix l’amo.
Si, poc o molt, s’ha entès sintèticament la dialèctica de l’amo i l’esclau, per bé que potser una dialèctica massa abstracta, analitzaré segons la interpretació d’aquesta dialèctica els moviments del 15M.
Ràpidament podríem definir, no tan sols als grups de persones que promouen i forment part d’aquests moviments, sinó al conjunt d’éssers que es consideren com a ‘ciutadans’. Aquests ‘ciutadans’ emplaçats en la dialèctica de l’amo i de l’esclau viuen al món d’ ‘Alice in Wonderland’. Ells no són esclaus, són ciutadans amb drets polítics, que prefereixen no utilitzar, per tal com la reflexió política és costosa: requereix temps i esforç; per tant s’abandonaran a la fàcil opinió política i, si s’escau, a la no participació en més de 3 comicis electorals. Aquesta etiqueta de ciutadà, que es segueix reclamant com a tal, segueix vivint a Wonderland. Ell no és esclau! Els seus drets polítics estan assegurats, ha de dedicar el seu temps a les abundants i fructuoses oportunitats econòmiques per a prosperar, i, en cas contrari, content i volent anirà al banc a comprar-se un cotxe adquirint un crèdit, hipotecant-se per comprar una casa, i si ja en té una (no és preocupi!), s’en comprarà una a la costa valenciana, es finançarà un viatge a alguna illa del carib,… i tots contents!
Així, el meu esclau, o aquell ‘ciutadà’ que encara no s’ha revelat com a esclau, llavors no li pregunta al banquer d’on surten la quantitat de diners que li deixen a un tipus d’interès molt baix, a ell i a tots els familiars, amics i veïns que coneix… tampoc pregunta, ni reclama, ni s’en va d’excursió a la plaça de la ciutat a preguntar d’on surten els diners per pagar la seva beca, i el seu metge de la seguretat social, ni el seu atur, ni l’escola dels seus fills, ni, ni, ni... però... tal i com li passa a l’Alícia... arriba un moment que les vacances a Wonderland s’acaben. Amb la diferència, que aquest cop, la fi del somni a Wonderland és angoixant i insuportable, apocalíptica! ningú no respon a la pregunta: qui ha sigut?
Doncs bé, al no rebre la protecció del seu Estat del benestar, ni rebre el fruit del seu treball, i trobar el banc buit del seu objet de désir...aquest ‘Ciutadà-enfadat’ disfressat, ell i 47.000.000 de ‘Ciutadans’ disfressats, s’en van a la senyora Política. La senyora Política, que ja no és senyora, ni amo, ni res, els despatxa. És llavors quan les coses es comencen a posar una mica grises. Perquè el ‘Ciutadà-enfadat’ disfressat comença a descobrir que duu una disfressa, que no és ‘Ciutadà’. Aquí dins ens hi trobem dos tipus d’individus, alguns botaran a la dialèctica espatllada, cap al Maig del 68, de la dreta i de l’esquerra, creient que encara existeix la senyora Política i que al final es casa amb un o amb l’altre, quan més aviat, tots dos són el mateix esquizofrènic amb paraules diferents, segons els dia. Ben al contrari, els que intenten seguir duent la disfressa de ‘Ciutadà-de-debó’ encara que estigui estripada, bruta, i sigui una disfressa que van dur els seus besavis. D’aquests, alguns han intentat mantenir la seva disfressa trista i estripada intentant arreglar-la amb pedaços de paper del llibre del Hessel (llibre d’un gran interès filosòfic i polític que per tornar a vestir la veritable vestimenta del Ciutadà, i tot pel mòdic preu de 16 pàgines). L’altre tipus d’individus són els que ja definitivament s’han resignat a acceptar que nosaltres mateixos vam deixar morir la senyora Política, que nosaltres mateixos vem, hem i votarem els polítics corruptes que ens representen. Que som nosaltres que, juntament amb la quantitat de banquers epifanies dels sistema, hem provocat la crisi. Quan les llistes d’espera eren menors i no hi havia retallades, i s’obrien CAPS, i escoles, i braços, i cames... ningú disfressat de ‘Ciutadà’ demanava de quin tipus d’especulació es treien els diners per pagar les pensions, el ‘paro’, la sanitat, les escoles, els Aves a Matalascañas, etc. Bé, cal dir que el senyor ‘Ciutadà’ Arcadi Oliveres si que ho reclamava -i en tinc constància perquè he escoltat el mateix discurs, que segur va fer abans d’ahir, des de l’any 2004. El que passa és que llavors, si en aquell moment algú l’hagués escoltat com se l’escolta ara, la contradicció i la esquizofrènia que viu el sistema hagués sigut d’una magnitud incontrolable. Volem cultivar els diners de les plantes de gira-sol per poder seguir curant-nos totes les pupes que ens fem, que ens paguin els llibres de text, que a l’avi li donin una pensió, que si em quedo a l’atur algú m’ajudi a tirar en davant
fins que, d’aquí a 40 o 45 anys, trobi treball,... si volem mantenir aquest Estat del benestar, i mantenir-lo com reclama el ‘Ciutadà’ Arcadi Oliveres... o encara millor! la productiva Indignació del ‘Ciutadà’ Hessel... arribarem lluny. És a dir, amb el comerç just pagarem les quimios dels malalts de càncer i amb la indignació escolaritzarem tots els nens de Barcelona. Bé ja és alguna cosa. És a dir, quan el ‘Ciutadà’ no està enfadat, i gaudeix d’un sistema que mitjançant la corrupció pot mantenir el seu sistema del benestar, ben poc l’importa la política: és un esclau pragmàtic que li agrada viure on viu i com viu. 
Però quina relació té tot això amb la dialèctica de l’amo i de l’esclau? Doncs bé, mentre l’esclau gaudeix del treball del l’objecte del qual en té necessitat tot és meravellós! Viu en i per-si mateix, tan se li en dona si el veí passa gana, si el veí del 5è l’estant desnonant, o si hi ha 2.000.000 milions d’aturats. En tot cas, si algú pateix el síndrome del cristià ateïtzat, sempre li quedaran ONGs, donacions de sang, i 20 cèntims a l’home que tota la vida ha viscut a la Caixa (parlem?), per tranquil·litzar la seva consciència inquieta. Ara bé! Què ocorre quan a l’esclau se li treu l’objecte de treball mitjançant el qual és feliç? Mitjançant el qual ell i només ell ho es? Primer busca, ara sí, aquells que estan en la seva mateixa situació d’angoixa perquè el sistema de la dialèctica ja no l’acull com a esclau, després, quan ja n’ha trobat alguns, intenta atacar al seu amo -o aquell qui es pensava que l’era-, perquè la dependència que té de l’objecte de necessitat, del qual l’amo n’és el senyor, és estructural. Però! ja no hi ha burgesia, ni tzars, ni el polític dolentot que abans ens manava dictatorialment. Ara, com diu Habermas (algun concepte bo havia de tenir), hi trobem a la Sphère social. És a dir, ens trobem a nosaltres mateixos, i com si una sort de neurosis patíssim, inconscientment neguem la imatge que veiem en l’amo més diabòlic de la història de la humanitat. Aquest senyor de les tenebres emplaçat en la globalització és el més terrible de tots per tal com no és ningú! el sistema s’esfonsa, les llums de la caverna platònica s’apaguen per uns instants, la superestructura s’atura momentàniament, han saltat els ploms a Màtrix per un segon! i en aquest instant fugaç hem vist que no hi havia amo algun! I la inconsciència del que es reclama com a ‘Ciutadà’ (el sentiment de l’indignat) inconscientment posa un Amo, rebusca en el passat, Presidents de putxinel·li ara són dictadors, Empreses de les que tots consumim i els Mercats bursàtils de l’especulació que fins ara finançaven el nostre Estat del benestar ara són els exèrcits que ens envaeixen, els Bancs dels quals fins ara tots n’em gaudit són els camps de concentració modernitzats, els països en vies de desenvolupament que fins ara ajudavem amb l’ajuda humanitària mentre eren víctimes de la especulació dels nostres Estats per pagar-nos el benestar de les nostres societats (que ara veiem perillar) i que ara són els senyors que especulen amb els nostres mercats, ara són el mal… a la inconsciència indignada no li manquem amos per posar, devant l’angoixa del reflexe borrós que, tal vegada, erem nosaltres mateixos els nostres propis amos o, si més no, formaven part de l’amo que posseïa el nostre objecte de desig.
I què és el que reclama, doncs, el ‘Ciutadà-enfadadot’, inclòs l’esclau que es reclama com a tal? Vol canviar el sistema, vol sanejar el compte dels seus respectius països, vol recuperar el poder polític construint Àgores on, en assemblea, decidir si els containers del carrer Petritxol han de ser verds o vermells, vol viure en un planeta verd…té una bona voluntat, o una voluntat bona. Vabardage. Coherentment amb la dialèctica de l’amo i l’esclau, el que demana, també lògicament i necessàriament, és poder tenir un treball. Qui no demana poder treballar? Senyors i senyores, Hessel, Arcadi Oliveres, ‘Ciutadans’ i @, el que es demana és ser reconectats a Matrix. Pels que no hagin vist la pel·lícula, el que es demana es poder ser reinserits en la dialèctica de l’amo i de l’esclau. Poder tornar a gaudir de la plaent sensació que a l’esclau, que tal vegada es torni a disfressar de ‘Ciutadà’, li dóna la relació directa amb l’objecte del seu desig. Per poder, així, reinstituir el fantasma de l’amo tan necessari per a la consciència de l’esclau: el transformador silenciós de la història, el seu escriptor, però sempre des de la inconsciència de les seves relacions de desig.

Dani Ferrer.
Desde París, con amor.

DE LOS MIEDOS Y ANHELOS AL FILOSOFAR


Recientemente mi atención se ha centrado en cierto fenómeno sociológico, a saber, cómo muchas personas se niegan a aceptar ciertas teorías sólo por las consecuencias morales o por estar en contradicción con su gusto estético (hablando claro, simplemente porque no les gustan); en el mejor de los casos, cuando el interlocutor se percata de la validez de la teoría que no le gusta, la acepta pero con reticencias, y aunque esto pueda semejar comprensible o aceptable no me lo parece a mí en absoluto: la aceptación de una teoría no ha de depender en lo más mínimo de nuestros sentimientos hacia la misma, sino plena y únicamente de su fundamentación empírica y su validez lógica.
Dicho lo anterior, acaso alguien podría exclamar: “¡Claro que la validez de una teoría ha de cifrarse en el criterio neopositivista! ¿Quién podría implicar sus sentimientos en la aceptación de una teoría?”. Y yo le aconsejaría: “repasa con detenimiento tu actitud verso a determinadas teorías”.
Y es que existen ciertas líneas de pensamiento que originan el más genuino  rechazo, uno tal casi visceral, uno tal casi nacido de la angustia de sus consecuencias, como por ejemplo el escepticismo frente a la ciencia: basta con aludir a la crítica a la causalidad de Hume para que los defensores  acérrimos de la ciencia se le lancen a uno al cuello, pero eso no tiene nada de objetable por mi parte, sino el modo en que lo hacen: no rechazan los argumentos por medio de la lógica, sino que expresan su disgusto a que la ciencia no sea, a fin de cuentas, más que meras fantasías, meras hipótesis, predicciones que, por suerte, coinciden con la realidad; ninguna necesidad hay en los fenómenos físicos, sino que estamos abocados a un mundo puramente contingente, o al menos no hay ninguna evidencia de necesidad en los sucesos naturales; pero como esto demuele sin contemplaciones uno de los pilares del corpus filosófico de muchos, éstos enseguida restarán importancia al argumento humiano por medio de cualquier artimaña.
Y esto es precisamente lo que yo critico: que la veracidad de una teoría quede arrinconada sólo por si nos gusta o no.
Lo grave es que dicho fenómeno se ha dado también entre los grandes filósofos, quienes en ocasiones parece que quisieran de antemano, es decir, antes de ponerse a reflexionar, demostrar algún concepto o teoría que les gustase y que, para ello, echaran mano de cualquier tipo de argumento, aun cuando éste entrara en contradicción con el resto de su filosofía: puedo citar a Descartes, en primer lugar, quien tras enunciar las reglas de su método, entre las cuales se hallan el no precipitarse ni tampoco contenerse en la expresión de conclusiones, se precipitó al afirmar la existencia de Dios sólo porque, como el ser humano es finito pero en cambio tiene la idea de infinitud (entre otras características que no poseemos pero que somos capaces de imaginar), por necesidad tiene que haber un ser con esas propiedades, que haya colocado esas ideas (a saber por qué) en el alma humana; ¿cómo es posible que el mismo Descartes, tan consciente del error que constituye el precipitarse, lo hiciera?
No puedo sino imaginar que él quería demostrar a Dios, meterlo de cualquier manera en su racionalidad, y si para ello había de contradecirse, ¿qué más da? ¡Su gusto, su deseo de demostrar a Dios era superior a las leyes lógicas!
Nombraré asimismo a Kant. Quien siga estrictamente las consecuencias de su teoría epistemológica, a saber, el trascendentalismo, no podrá menos que negar rotundamente la existencia del noúmeno, pues si nada más allá del fenómeno puede ser demostrado, resulta evidente que la cosa-en-sí no puede defenderse de ninguna manera.
Pero él lo hacía, supongo que apegado a su deseo de que todo cuanto viviera fuera real y no simplemente un producto de su mente, pues de lo contrario no logro comprender tan diáfana y burda contradicción.
De modo que yo propongo no dejarnos llevar por nuestros miedos ni  anhelos a la hora de filosofar, porque ello es del todo antifilosófico, sino guiarnos únicamente por las evidencias empíricas y la lógica correctamente aplicada, y, en caso de que éstas lleven a conclusiones desagradables o desesperantes, asumirlas hasta sus últimas consecuencias: eso es filosofar; lo demás es patalear, barruntar, fantasear, delirar.
Y por supuesto que podemos esmerarnos intensamente en tratar de hallar cualquier fallo en una teoría que odiemos, pero lo que no es honesto ni inteligente es rechazarla sin más porque no nos gusta: la verdad no puede quedar en ningún modo opacada por cómo queremos que ésta sea.

Lucas Sánchez Henao